A les eleccions del 27-set-2015 va palesar-se la voluntat de ple autogovern del poble
català: 2 milions de votants per la independència; 1’6 del tot en contra; 0’5
sobiranistes, però d’adscripció incerta en un eventual si/no. En particular
varen quedar clarament minoritzades les terceres vies, pendents d’una molt
improbable recuperació a les pròximes eleccions del 20-des. També va quedar
clara l’hegemonia de l’esquerra en l’àmbit sobiranista, mentre en l’unionista
domina i creix la dreta.
Ahir, 9-nov-2015, el Parlament va institucionalitzar
aquesta voluntat popular iniciant un camí
sense retorn cap a la república Catalana, fins i tot ignorant possibles
accions en contra per part del govern o dels tribunals, i en particular del TC.
( 1) A les
portes d’una revolució
El procés sobiranista, doncs, és a les portes
d’esdevenir el que podem qualificar de revolució. De fet a l’Europa democràtica
no hi ha hagut revolucions en el sentit clàssic de la paraula en les darreres
dècades, però si altres moviments revolucionaris amb elements comuns al que ens
ocupa. Requeriria un document de major extensió analitzar aquests continguts revolucionaris del procés
sobiranista, així com les possibles causes per les quals una part de l’esquerra
transformadora no els ha apreciat fins ara.
Esquemàticament podem dir:
- es tracta d’una mobilització
popular, massiva, persistent, cívica i pacífica, impulsada des de les bases i essencialment per organitzacions civils
- es tracta d’un moviment interclassista i intergeneracional, amb predomini de les classes
mitjanes, contrastant amb els esquemes de les revolucions clàssiques, però
compartits amb altres moviments moderns (feminisme, mediambientalisme, LGBT,
...)
- també la reivindicació (com en els altres casos
esmentats) s’aparta de les clàssiques: reclama drets nacionals d’autogovern i sobirania, front el tracte para-colonial (en llengua,
cultura, economia,...) de la nació dominant al seu estat, que nega el diàleg
obert i en particular el dret a decidir
- contrasta igualment el lideratge institucional de la dreta, malgrat ser minoritària dins
el moviment, tot aprofitant la inhibició, per dubtes i recels, d’una part de
l’esquerra
- ha suscitat la intervenció i les amenaces de les oligarquies (monarquia,
exèrcit, banca, gran patronal, sectors conservadors de l’empresariat, de
l’església i de la premsa, caps de govern, ...), així com la manipulació dels
poders públics, que en particular ha desprestigiat el TC i altres estaments
judicials
- ha resistit
aquestes pressions i amenaces, així com les dels aparells de l’estat, fins i
tot exercint actes de sobirania com ara el 9-nov-2014
- és un exemple d’empoderament
ciutadà, especialment significatiu en un entorn europeu de laminació dels
drets democràtics, que hauria de suscitar una reacció que fes front als dictats
del statu quo i de les superestructures, així com a les organitzacions
tradicionals que no saben o no volen fer-ho
- apunta a un
dels drets democràtics mai reconeguts per l’Europa occidental: les fronteres estatals internes, gairebé
sempre resultants de guerres o de pactes oligàrquics
- apunta igualment a la ruptura democràtica del sistema constitucional i del conjunt del règim
dinàstic de la transició post-franquista
- en particular, a la reinstauració de la república i a la fi dels privilegis i la
impunitat de la monarquia
- més encara, apunta contra el projecte secular de l’oligarquia espanyola, reeditant la crisi del
1898
( 2) És l’hora
de l’esquerra transformadora
L’esquerra transformadora no pot quedar al marge
d’aquest procés. Ja va perdre una
oportunitat al juliol del 2010, quan no va saber reaccionar arran de la
sentència del TC contra l’Estatut i de la primera mobilització ciutadana.
Aleshores va cedir el lideratge institucional a la dreta i va obrir pas a una
nova esquerra (CUP) radicalment independentista i anticapitalista.
Ara ha de liderar-lo, com ja ho està fent a Euskadi,
Galícia,...
L’esquerra transformadora catalana, amb els sindicats
de classe i la classe obrera metropolitana, ha de decantar definitivament la balança cap una ruptura democràtica i un
procés constituent de la nova República Catalana, alhora que garantir l’hegemonia
de l’esquerra en aquest procés i el caràcter clarament progressista i social
del nou estat. Si no ho fa, d’una banda posa en perill l’èxit del procés (cosa
que de retruc propiciaria una reacció espaordidora) o, si més no, el seu
caràcter progressista. D’una altra, el seu paper seria cada cop més marginal i
en qualsevol cas perdedor: d’esquirols si el procés s’encalla; de miops si
triomfa.
Tanmateix, l’esquerra transformadora catalana no s’ha
de limitar a reclamar l’alliberament de la nació catalana. Ja s’ha dit que vol
que el nou estat comporti millores
substancials (socials, econòmiques, ambientals,...) per a les classes populars.
Vol també que la secessió de Catalunya suposi la ruptura democràtica del règim dinàstic de la transició
post-franquista i, més encara, la crisi del projecte secular de l’oligarquia
espanyola. Vol que suposi un exemple per als altres països minoritzats a Espanya i a Europa, reivindicant el
dret ciutadà a definir democràticament les fronteres i les aliances estatals.
Vol mostrar que l’empoderament de la ciutadania europea pot fer front als dictats dels aparells estatals i supraestatals que estan laminant
els seus drets democràtics i segrestant el futur d’Europa.
Per la seva banda, les classes populars espanyoles
viuen angoixades la possible implosió de l’estat espanyol, però de cap manera
se n’han de sentir responsables. La responsabilitat llunyana s’ha de buscar en
les classes dominants que no han pogut o
sabut vertebrar Espanya al llarg dels darrers segles. I la responsabilitat
pròxima, en l’anticatalanisme
electoralista del PP, assajat amb èxit a la batalla de València i
generalitzat en la campanya contra l’Estatut, que el PSOE no va saber
contrarestar.
De fet la classe obrera espanyola no s’ha de sentir
obligada a estintolar un règim i un estat que tan poc li ha donat i que tan
poques expectatives li ofereix. Són ben respectables i comprensibles els
condicionaments sentimentals, familiars o històrics. Però els seus interessos
reals, arribats a aquest punt de no retorn, passen per: primer, assenyalar els culpables per apartar-los
del govern; segon, fer front amb nous gestors a una recomposició del mapa
espanyol que asseguri la relació amistosa,
la solidaritat i la cooperació mútua.
L’esquerra transformadora espanyola, un cop
clarificada la voluntat del poble català, no té altra estratègia viable. Ni
durant la previsible escalada de tensió després del 20-D, ni en qualsevol dels dos
desenllaços possibles: una campanya ferotge de recentralització si la revolta
catalana fracassa; una campanya igualment ferotge de boicot si la secessió es
consuma. El poble espanyol necessita un nou lideratge que trenqui aquesta espiral de confrontació i aposti des d’ara mateix
per la reconciliació.
( 3) Un país
de referència en l’àrea mediterrània
D’altra banda, l’esquerra transformadora catalana ha
de presentar un projecte ambiciós i il·lusionant per al nou estat: volem i
podem ser un país de referència en el nostre àmbit geogràfic. L’Europa
anglosaxona, la nòrdica, la central i la oriental tenen models i referents
clars, mentre que no els té l’Europa del
sud i menys encara la resta de l’àrea mediterrània. Ni tan sols té candidats
amb la voluntat i la possibilitat de ser-ho.
Tanmateix, són necessaris perquè els altres no li
serveixen. Les condicions climàtiques, els recursos naturals, la posició
geoestratègica, etc., requereixen solucions
pròpies en urbanisme (concentració poblacional a la costa, manca de cursos fluvials
o de valls interiors,...), construcció (aïllament, materials, ...), energia
(escassa hidràulica i de carbó, abundància solar,...), medi ambient (aigua, reciclatge,...),
economia (turisme, logística,...), cultura (creativitat, llengua, religió,...),
societat (migracions, demografia,...) i un llarg etcètera.
Per ser un referent no cal ser gran, i en certs
aspectes és millor ser un país mitjà,
com assenyala el principi de subsidiarietat i de fet ocorre en altres àmbits
geogràfics. Ni
podem ni volem ser una potència dominadora. Som com som (com tan bé ha
analitzat Josep Fontana) no pas per raons ètniques o messiànics, sinó pel
devenir de mil anys de circumstàncies socials i econòmiques. La nostra mida i
el nostre tarannà ens fa aspirar més aviat a ser un país cohesionat i
emprenedor, més organitzat en la proximitat i la flexibilitat que en la
jerarquia i la uniformitat. Tanmateix, lluny de cofoismes, hem de ser
conscients de les nostres potencialitats:
disposem de sectors productius potents i avançats, alhora que d’una trama
associativa extensa i assentada; destaquem en temes tan diversos com l’esport
(d’elit i de base), la recerca, la medicina, la cultura o la solidaritat; el
nostre país és atractiu per als turistes, per als congressistes i per als
inversors. No es tracta aquí de completar el nostre “dafo”, sinó solament de
constatar que som un país no només viable, sinó també amb altes possibilitats.
El nostre model s’ha de
basar, d’una banda, en l’equitat. La
nova República Catalana s’ha de caracteritzar per la defensa aferrissada dels
drets socials, incloent la igualtat d’oportunitats, la justícia, els serveis
bàsics per al benestar o l’equilibri territorial, cosa que en particular
requereix la divisió de poders i el seu control constant. Sortosament no partim
d’una situació de violència o de fallida econòmica com en altres llocs ha
succeït. Es cert que la corrupció o la desigualtat social s’han disparat, però
també que tenim i tindrem els recursos necessaris (institucionals, econòmics,...) i la voluntat
per fer-hi front. I tenim també experiències ben positives en el tercer sector,
en xarxes de cooperació o en plataformes solidàries. En aquestes condicions,
objectius com la transparència total, la integració de la immigració, la plena
ocupació o la renda bàsica universal no són forassenyats a curt o mitjà
termini.
D’una altra, volem ser un país basat en el coneixement, on
prevalgui la racionalitat, l’educació, la cultura, la recerca i la innovació.
Des de l’administració fins al sistema productiu, des de les elits fins a les
associacions de base. Hem de socialitzar el coneixement (amb paràfrasi d’Eudald
Carbonell), completant la universalització de l’educació fins al nivell
superior (professional o universitària),
trencant la bretxa digital o posant la ciència i la cultura al servei i
a l’abast de la ciutadania.
Doncs, no es tracta només d’un projecte rupturista contra certes herències i tabús, sinó també en
favor dels valors que han de configurar un nou
lideratge internacional en el nostre entorn natural.