Propostes per a l'acció política conjunta

En aquests moments AExRC està realitzant entrevistes bilaterals amb els diferets partits polítiques de l'esquerra sobiranista del país amb la finalitat de crear una taula de negociació entorn a la proposta següent: 

Atesa la transcendència de la nova legislatura que ara s’inicia, AExRC considera que les forces polítiques sobiranistes d’esquerres haurien de confluir, tant com sigui possible, en la seva acció política, de manera que se’n garantís el suport d’una àmplia base social. Molt en especial en els  aspectes relacionats amb el lliure, ple i efectiu exercici de la sobirania del poble català i del seu dret a decidir sobre el seu futur polític, social, econòmic i cultural. Amb aquesta finalitat, AExRC presenta els punts següents com a possibles elements de coincidència.

(1) Com a principi general, cal fer realitat aquest empoderament de la ciutadania, que la faci sentir plenament responsable i partícip del seu futur.

(2)  Alhora, cal que recuperi la confiança en les institucions que la representen i que són les que han d’implementar els objectius.

(3) Com a millor via a aquests efectes, constituir una República Catalana plenament sobirana, com un nou estat independent, si aquesta és la voluntat majoritària del poble català. En particular guiada pels valors republicans d’equitat, solidaritat, laïcitat, tolerància,...

(4) Desenvolupar, durant la primera part de la legislatura, un procés constituent obert i participatiu que ens dugui a disposar d’una proposta de Constitució per a aquesta República Catalana, que se sotmetria a referèndum de la ciutadania.

(5) Aquest procés comporta de fet la ruptura democràtica del règim dinàstic de la transició post-franquista, propiciant-ne, doncs, un d’anàleg a l’Estat espanyol, que tindria el nostre suport i impuls. En qualsevol cas, el desenvolupament del nostre procés referit al punt anterior no vindria condicionat per l’eventual posada en marxa i els ritmes d’aquest procés espanyol.

(6)  En paral·lel, promoure la celebració a Catalunya d’un referèndum sobre la seva independència, amb caràcter vinculant, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Si no fos possible acordar-lo amb les institucions espanyoles abans, se celebraria conjuntament amb el referit al punt (4).

(7) Igualment, exercir quan calgui actes de sobirania per fer efectius els punts anteriors i en general per fer palès que la legitimitat a Catalunya rau en la voluntat de la seva ciutadania, expressada a través del seu Parlament.

(8) En particular, construir les estructures d’estat convenients per a implementar de formar efectiva els resultats dels referèndums esmentats en els punts anteriors. 

(9) D’altra banda, cal fer palès que l’avenç cap a la República Catalana obre les millors expectatives, tant per al desenvolupament social i econòmic a mitjà termini, com  per abordar els problemes immediats i quotidians de la ciutadania (transports, sanitat, educació, cultura, medi ambient...)  i per lluitar contra les desigualtats creixents en el nostre país.

(10) En aquest sentit, i amb caràcter d’urgència, cal establir un pla de xoc social adreçat a corregir les greus conseqüències que la recent crisi econòmica ha tingut sobre bona part de la nostra població. 

(11) També ha de significar la millor via per a la regeneració democràtica de les nostres institucions, combatent sense pal·liatius tota mena de corrupció i instaurant una transparència total en al presa de decisions i en el retiment de comptes.   

(12) Com a objectiu general, cal aspirar a construir un país de referència en l’àrea mediterrània, tant mancada de models i lideratges. Un projecte ambiciós i il·lusionant, que aplegui una gran majoria social i que permeti superar les moltes dificultats que comporta.

La revolució sobiranista catalana

A les eleccions del 27-set-2015 va palesar-se la voluntat de ple autogovern del poble català: 2 milions de votants per la independència; 1’6 del tot en contra; 0’5 sobiranistes, però d’adscripció incerta en un eventual si/no. En particular varen quedar clarament minoritzades les terceres vies, pendents d’una molt improbable recuperació a les pròximes eleccions del 20-des. També va quedar clara l’hegemonia de l’esquerra en l’àmbit sobiranista, mentre en l’unionista domina i creix la dreta.

Ahir, 9-nov-2015, el Parlament va institucionalitzar aquesta voluntat popular iniciant un camí sense retorn cap a la república Catalana, fins i tot ignorant possibles accions en contra per part del govern o dels tribunals, i en particular del TC.

( 1)   A les portes d’una revolució

El procés sobiranista, doncs, és a les portes d’esdevenir el que podem qualificar de revolució. De fet a l’Europa democràtica no hi ha hagut revolucions en el sentit clàssic de la paraula en les darreres dècades, però si altres moviments revolucionaris amb elements comuns al que ens ocupa. Requeriria un document de major extensió analitzar aquests continguts revolucionaris del procés sobiranista, així com les possibles causes per les quals una part de l’esquerra transformadora no els ha apreciat fins ara.

Esquemàticament podem dir:

- es tracta d’una mobilització popular, massiva, persistent, cívica i pacífica, impulsada des de les bases i  essencialment per organitzacions civils

- es tracta d’un moviment interclassista i intergeneracional, amb predomini de les classes mitjanes, contrastant amb els esquemes de les revolucions clàssiques, però compartits amb altres moviments moderns (feminisme, mediambientalisme, LGBT, ...)

- també la reivindicació (com en els altres casos esmentats) s’aparta de les clàssiques: reclama drets nacionals d’autogovern i sobirania,  front el tracte para-colonial (en llengua, cultura, economia,...) de la nació dominant al seu estat, que nega el diàleg obert i en particular el dret a decidir 

- contrasta igualment el lideratge institucional de la dreta, malgrat ser minoritària dins el moviment, tot aprofitant la inhibició, per dubtes i recels, d’una part de l’esquerra

- ha suscitat la intervenció i les amenaces de les oligarquies (monarquia, exèrcit, banca, gran patronal, sectors conservadors de l’empresariat, de l’església i de la premsa, caps de govern, ...), així com la manipulació dels poders públics, que en particular ha desprestigiat el TC i altres estaments judicials

- ha resistit aquestes pressions i amenaces, així com les dels aparells de l’estat, fins i tot exercint actes de sobirania com ara el 9-nov-2014

- és un exemple d’empoderament ciutadà, especialment significatiu en un entorn europeu de laminació dels drets democràtics, que hauria de suscitar una reacció que fes front als dictats del statu quo i de les superestructures, així com a les organitzacions tradicionals que no saben o no volen fer-ho

-  apunta a un dels drets democràtics mai reconeguts per l’Europa occidental: les fronteres estatals internes, gairebé sempre resultants de guerres o de pactes oligàrquics

- apunta igualment a la ruptura democràtica del sistema constitucional i del conjunt del règim dinàstic de la transició post-franquista

- en particular, a la reinstauració de la república i a la fi dels privilegis i la impunitat de la monarquia

- més encara, apunta contra el projecte secular de l’oligarquia espanyola, reeditant la crisi del 1898

( 2)   És l’hora de l’esquerra transformadora

L’esquerra transformadora no pot quedar al marge d’aquest procés. Ja va perdre una oportunitat al juliol del 2010, quan no va saber reaccionar arran de la sentència del TC contra l’Estatut i de la primera mobilització ciutadana. Aleshores va cedir el lideratge institucional a la dreta i va obrir pas a una nova esquerra (CUP) radicalment independentista i anticapitalista.

Ara ha de liderar-lo, com ja ho està fent a Euskadi, Galícia,...

L’esquerra transformadora catalana, amb els sindicats de classe i la classe obrera metropolitana, ha de decantar definitivament la balança cap una ruptura democràtica i un procés constituent de la nova República Catalana, alhora que garantir l’hegemonia de l’esquerra en aquest procés i el caràcter clarament progressista i social del nou estat. Si no ho fa, d’una banda posa en perill l’èxit del procés (cosa que de retruc propiciaria una reacció espaordidora) o, si més no, el seu caràcter progressista. D’una altra, el seu paper seria cada cop més marginal i en qualsevol cas perdedor: d’esquirols si el procés s’encalla; de miops si triomfa.

Tanmateix, l’esquerra transformadora catalana no s’ha de limitar a reclamar l’alliberament de la nació catalana. Ja s’ha dit que vol que el nou estat comporti millores substancials (socials, econòmiques, ambientals,...) per a les classes populars. Vol també que la secessió de Catalunya suposi la ruptura democràtica del règim dinàstic de la transició post-franquista i, més encara, la crisi del projecte secular de l’oligarquia espanyola. Vol que suposi un exemple per als altres països minoritzats a Espanya i a Europa, reivindicant el dret ciutadà a definir democràticament les fronteres i les aliances estatals. Vol mostrar que l’empoderament de la ciutadania europea pot fer front als dictats dels aparells estatals i supraestatals que estan laminant els seus drets democràtics i segrestant el futur d’Europa.

Per la seva banda, les classes populars espanyoles viuen angoixades la possible implosió de l’estat espanyol, però de cap manera se n’han de sentir responsables. La responsabilitat llunyana s’ha de buscar en les classes dominants que no han pogut o sabut vertebrar Espanya al llarg dels darrers segles. I la responsabilitat pròxima, en l’anticatalanisme electoralista del PP, assajat amb èxit a la batalla de València i generalitzat en la campanya contra l’Estatut, que el PSOE no va saber contrarestar.

De fet la classe obrera espanyola no s’ha de sentir obligada a estintolar un règim i un estat que tan poc li ha donat i que tan poques expectatives li ofereix. Són ben respectables i comprensibles els condicionaments sentimentals, familiars o històrics. Però els seus interessos reals, arribats a aquest punt de no retorn, passen per: primer, assenyalar els culpables per apartar-los del govern; segon, fer front amb nous gestors a una recomposició del mapa espanyol que asseguri la relació amistosa, la solidaritat i la cooperació mútua.

L’esquerra transformadora espanyola, un cop clarificada la voluntat del poble català, no té altra estratègia viable. Ni durant la previsible escalada de tensió després del 20-D, ni en qualsevol dels dos desenllaços possibles: una campanya ferotge de recentralització si la revolta catalana fracassa; una campanya igualment ferotge de boicot si la secessió es consuma. El poble espanyol necessita un nou lideratge que trenqui aquesta espiral de confrontació i aposti des d’ara mateix per la reconciliació.

( 3) Un país de referència en l’àrea mediterrània

D’altra banda, l’esquerra transformadora catalana ha de presentar un projecte ambiciós i il·lusionant per al nou estat: volem i podem ser un país de referència en el nostre àmbit geogràfic. L’Europa anglosaxona, la nòrdica, la central i la oriental tenen models i referents clars, mentre que no els té l’Europa del sud i menys encara la resta de l’àrea mediterrània. Ni tan sols té candidats amb la voluntat i la possibilitat de ser-ho.

Tanmateix, són necessaris perquè els altres no li serveixen. Les condicions climàtiques, els recursos naturals, la posició geoestratègica, etc., requereixen solucions pròpies en urbanisme (concentració poblacional a la costa, manca de cursos fluvials o de valls interiors,...), construcció (aïllament, materials, ...), energia (escassa hidràulica i de carbó, abundància solar,...), medi ambient (aigua, reciclatge,...), economia (turisme, logística,...), cultura (creativitat, llengua, religió,...), societat (migracions, demografia,...) i un llarg etcètera.

Per ser un referent no cal ser gran, i en certs aspectes és millor ser un país mitjà, com assenyala el principi de subsidiarietat i de fet ocorre en altres àmbits geogràfics. Ni podem ni volem ser una potència dominadora. Som com som (com tan bé ha analitzat Josep Fontana) no pas per raons ètniques o messiànics, sinó pel devenir de mil anys de circumstàncies socials i econòmiques. La nostra mida i el nostre tarannà ens fa aspirar més aviat a ser un país cohesionat i emprenedor, més organitzat en la proximitat i la flexibilitat que en la jerarquia i la uniformitat. Tanmateix, lluny de cofoismes, hem de ser conscients de les nostres potencialitats: disposem de sectors productius potents i avançats, alhora que d’una trama associativa extensa i assentada; destaquem en temes tan diversos com l’esport (d’elit i de base), la recerca, la medicina, la cultura o la solidaritat; el nostre país és atractiu per als turistes, per als congressistes i per als inversors. No es tracta aquí de completar el nostre “dafo”, sinó solament de constatar que som un país no només viable, sinó també amb altes possibilitats.

El nostre model s’ha de basar, d’una banda, en l’equitat. La nova República Catalana s’ha de caracteritzar per la defensa aferrissada dels drets socials, incloent la igualtat d’oportunitats, la justícia, els serveis bàsics per al benestar o l’equilibri territorial, cosa que en particular requereix la divisió de poders i el seu control constant. Sortosament no partim d’una situació de violència o de fallida econòmica com en altres llocs ha succeït. Es cert que la corrupció o la desigualtat social s’han disparat, però també que tenim i tindrem els recursos necessaris  (institucionals, econòmics,...) i la voluntat per fer-hi front. I tenim també experiències ben positives en el tercer sector, en xarxes de cooperació o en plataformes solidàries. En aquestes condicions, objectius com la transparència total, la integració de la immigració, la plena ocupació o la renda bàsica universal no són forassenyats a curt o mitjà termini.

D’una altra, volem ser un país basat en el coneixement, on prevalgui la racionalitat, l’educació, la cultura, la recerca i la innovació. Des de l’administració fins al sistema productiu, des de les elits fins a les associacions de base. Hem de socialitzar el coneixement (amb paràfrasi d’Eudald Carbonell), completant la universalització de l’educació fins al nivell superior (professional o universitària),  trencant la bretxa digital o posant la ciència i la cultura al servei i a l’abast de la ciutadania.

Doncs, no es tracta només d’un projecte rupturista contra certes herències i tabús, sinó també en favor dels valors que han de configurar un nou lideratge internacional en el nostre entorn natural. 

Acord d'Esquerres per la República Catalana es presenta al barri de Gràcia

L’ASSOCIACIÓ ACORD D’ESQUERRES PER  LA REPÚBLICA CATALANA es presenta a la “Vila de Gràcia”.

La presentació es farà  el proper dimecres dia 18 de novembre a les vuit del vespre a la sala d’actes de l”Ateneu Popular la Violeta” (carrer Maspons cantonada Sant Joaquim, a cinc minuts de “ Metro Fontana”).

Són  moltes les persones de Catalunya que han  seguit els successius esdeveniments polítics:  Des del dret a decidir , les victòries del nou municipalisme d’esquerres, fins a les propostes d’independència, amb un cert sentiment d’orfandat.

Qüestionen la capacitat política de les anomenades esquerres transformadores o de l’esquerra emergent en relació a l’elaboració de continguts; també els preocupa el dèficit de voluntat política que els impedeix situar al bell mig de l’acció política la paraula “hegemonia”.

Entenen que la falta d’hegemonia no  permet, a aquestes organitzacions polítiques incidir amb força en el procés rupturista que ens ha de  conduir cap a la Constitució de la República Catalana.

L’AExRC : Aquesta reflexió, junt amb d’altres inquietuds  individuals o col·lectives, van fer possible que la passada primavera un seguit de persones, bàsicament de tradició marxista o ecosocialista, amb  la col·laboració de gent de  l’ANC i  d’altres moviments socials o sindicals, impulsessin una associació que vol ser unitària per  a totes aquelles persones que independentistes o soberanistes comparteixen  voluntats i objectius en la línia que exposem a continuació:

Crear vincles entre totes les persones d’esquerres de Junts pel Sí, de la CUP, de Catalunya Sí que es Pot  per tal de treballar en comú per “El Procés Constituent de la República Catalana”.

Enfortir els aspectes socials i econòmics d’aquest procés que ens permetin, entre d’altres paradigmes, situar en primer pla la banca pública de Catalunya, l’accés a l’educació i a la sanitat  pública de qualitat  per a  tota la població, i  l’equilibri  territorial i la gestió pública  dels nostres recursos naturals.

Amb l’objectiu d’anar treballant  per un Fòrum de l’Esquerra Nacional Catalana, que hauria de ser l’embrió d’un nou subjecte polític esquerranós impregnat de voluntat de Regeneració Democràtica i de Democràcia de Base.

Per fer un debat sobre aquests i altres temes hem convidat en: Josep Ferrer Llop, Rector de la UPC del 2002 al 2006 i vicepresident de l’AExRC.

Compromís per a una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure

COMPROMÍS PER UNA MAJORIA PARLAMENTÀRIA A FAVOR DE LA 

REPÚBLICA CATALANA LLIURE

Catalunya es troba en una situació de paràlisi institucional, política i econòmica i davant una cruïlla de camins. Les eleccions del proper 27 de setembre són determinants perquè el Parlament que en surti elegit, legitimat en sufragi universal, esdevingui protagonista en la construcció del nostre futur com a país.

L’Associació Acord d’Esquerres per la República Catalana , en compliment del nostre propòsit com entitat, de garantir una àmplia majoria parlamentària a favor d’iniciar un Procés Constituent d’una República Catalana i de la independència, ens dirigim amb aquest manifest a les coalicions formades pels partits polítics que van donar suport a la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, entenent que el poble català esdevé subjecte polític i jurídic per a construir el seu futur.

En aquest sentit proposem als candidats de les candidatures de Junts pel Si, de la CUP i  de Catalunya Si que es Pot  a assumir el contingut d’aquest manifest com a pauta de referència de la seva acció política posterior a les eleccions del 27 de setembre per afavorir una nova majoria que garanteixi: 

1.L’impuls i el suport en sessió Parlamentària a una Declaració Institucional que garanteixi, en el marc d’aquesta legislatura, l’exerceixi de la plena sobirania, promovent la desconnexió amb les estructures de l’Estat Espanyol i legislant un nou marc legal català amb la voluntat d’emprendre un procés de ruptura des de la legitimitat democràtica d’una nova majoria parlamentària. 

2. El  suport institucional a obrir un Procés Participatiu amb la implicació d’entitats de la societat civil, per assentar les bases de la Constitució de la República Catalana que haurà d’aprovar el Parlament i  sotmetre-la posteriorment a referèndum popular. 

3. Que treballi perquè el nou marc constitucional contempli com a mesures imprescindibles la regeneració democràtica, els drets socials universals d’equitat i justícia, un model de gestió econòmica públic i propi, així com normes bel·ligerants contra tota mena de corrupció. 

4. Doni suport a un govern compromès en la Gestió del Procés Constituent de la República Catalana lliure.

En aquest sentit participarem activament a la manifestació de l’11 de setembre entenent aquesta com el marc unitari de reivindicació i compromís de tots els qui volem que el proper 27 Setembre esdevingui el punt de partida en la gestió de la ruptura amb l’Estat i la construcció d’un país nou.

Barcelona, setembre de 2015

Tres llistes sobiranistes

Article publicat a El singular.cat

Fa un mes apostàvem per un sobiranisme constituent que aplegués el 66%. Ara ja podem dir que la suma de les 3 llistes sobiranistes probablement ho aconseguirà. En efecte, la candidatura “Junts pel si” és força transversal, la que promou la CUP està aplegant cada vegada més suports de l’esquerra independentista i “Catalunya sí que pot” cobreix bona part dels àmbits socials metropolitans on les altres dues tenen menys suports. D’altra banda, com també dèiem, amb forta presència de les esquerres que potencien la transformació social i la ruptura democràtica.

Naturalment la tercera llista no pot qualificar-se d’independentista, tot i que molts dels seus integrants, i en particular el cap de llista, son declaradament votants Si-Si del 9-N. Però sí que és netament sobiranista. No només per la defensa del dret a decidir, que fins i tot és assumit pels seus aliats de més enllà de l’Ebre. Sinó perquè el seu acord fundacional contempla l’inici d’un procés constituent propi, no condicionat ni supeditat a eventuals processos semblants en l’àmbit espanyol. Més encara, un procés que s’explicita ha de conduir cap a la República Catalana. De fet un diari de gran audiència la titulava “candidatura d’esquerres per la república catalana”. Certament deixa oberta la possibilitat de federació amb una eventual república espanyola, si mentrestant aquesta arriba a constituir-se (cosa ben improbable) i té el suport de la majoria del poble català. Aquesta és una de les principals diferències amb les altres dues llistes, que ja descarten aquesta possibilitat i consideren el 27-S com la decisió final.

Malgrat aquesta diferència, entenem que hi ha un gran marge per treballar conjuntament totes tres candidatures a partir del 28-S en l’eix nacional. (No pertoca aquí analitzar les coincidències i discrepàncies en l’eix social i altres). De fet aquest és el punt que considerem clau: que el procés post-27-S tingui un suport social i parlamentari molt ampli, per tal de poder fer front als obstacles que oposarà l’estat espanyol i per tal de generar comprensió i suport en les instàncies internacionals.

Altrament dit, una majoria poc folgada de les dues llistes independentistes el 27-S potser no sigui suficient per avançar amb pas ferm en el procés posterior, mentre que majors garanties ofereix una majoria qualificada de la suma de les tres llistes sobiranistes.

Es desprèn d’una banda que durant la campanya electoral s’ha de tenir ben present aquesta necessària col·laboració posterior, evitant desqualificacions o retrets que la dificultin, si més no en l’eix nacional. Cosa que ha de ser compatible amb que cadascú demani el vot per a la seva candidatura.

En segon lloc, cal relativitzar la comptabilitat del 27-S en un doble sentit: la suma de les 2 llistes independentistes pot infravalorar el suport a la independència; la de les 3 llistes sobiranistes és tant o més significativa per al procés posterior. Aquestes ambigüitats són inevitables quan no es tracta d’un autèntic referèndum, per més que bona part de la població així consideri aquestes properes eleccions. No pot oblidar-se que una altra part de la ciutadania no comparteix aquesta consideració, i per tant els seus vots no poden compatibilitzar-se de forma simplista.

Els dubtes s’esvairan en les votacions parlamentàries posteriors on, aleshores sí, el suports s’expressen de forma inqüestionable. Fins aleshores, si no és que les resultats fossin abassegadors, estiguem preparats per a una batalla dialèctica d’interpretacions. I sobretot procurem no abocar-nos nosaltres mateixos a criteris contraproduents i a greuges difícilment reversibles.

Presentació Acord d'Esquerres a ETV Llobregat

Programa Vull una resposta

Presentació d'Acord d'Esquerres per la República catalana

Emès per ETV Llobregat el 10 de juliol de 2015

Convidats: 

Toni Morral i Josep Lluís Fernández per Acord d'Esquerres

Marc Perelló Doctor en Ciències de la Comunicació

Sobirania constituent, Independència i República Catalana

L'èxit inicial de la nova veu de l'Acord d'Esquerres per la República Catalana rau en l'expectativa d'unitat entre tots aquests actors polítics, si més no en els continguts polítics, ens els àmbits tant variats existents.

L'AExRC neix per sostenir i difondre el compromís amb la causa social i nacional de la llibertat i sobirania de Catalunya. La imatge que expressa la mobilització per la Independència, és la causa pregona de tot un poble, o si més no de la seva immensa majoria ciutadana. Som fruit de les necessitats d'aquest temps i del poble de Catalunya.

L'associació republicana catalanista és complementària a totes les organitzacions, Entitats i partits, inclòs les llistes o llista que esdevinguin, sense cap ànim de substituir, ni de fer un nou partit. Som societat civil col·lectiva amb una estratègia de vocació política ben definida i homogènia, reflectida en el Manifest. Ni més ni menys.

Així com varem fer l'acte de presentació de l'Acord d'Esquerres per la República Catalana a la seu CCOO, fet del que en som especialment orgulloses, varem posar tot l'esperit en compartir amb els sindicats. Agraïm per tant el la bona recepció per part de CCOO, UGT, CGT, ICSC i UdP, què lògicament tenen un compromís amb el poble català des de la seva missió d'organització sindical treballadora ben plural.

L'ANV i Òmnium també ens han animat amb el seu suport. Vàries de les persones associades a AExRC estem alhora compromeses amb la plataforma Esquerres per la Independència.

Una de les creativitats que oferim és una part de socis també formem part i incentivem les confluències "En comú".

La proposta d'un pla inclusiu -un Full de Ruta-, conjunt i majoritari, és un aspecte vital per entroncar amb el 80 % de la població del país. Les esquerres s'han de posar d'acord doncs el futur està a la ma de la població mobilitzada per la sobirania. A la propera Diada per la "Via lliure per la República Catalana", fent de l'Avinguda Meridiana "el carrer Major de la república Catalana".

Si el 27-S és cabdal, el 28-S serà decisiu per encetar una sobirania amb independència de la legalitat autonòmica constitucional del Regne d'Espanya.

Hem escoltat a aquest poble, a la seva gent treballadora, per això actuem. Som en MOMENTS constituents. Som una Nació, Nosaltres decidim. D'EMERGÈNCIA social, per la manca d'alternatives a la crisi econòmica. Els Pressupostos de la Generalitat colpeixen a la població del país. Amb ANHEL de Sobirania i Llibertat. Sense interferències ni dependències de l'Estat i d'altres processos. CLAM per la Independència. EXPECTATIVES de Nou Estat dins Europa. MOVIMENT per Via Lliure a la República Catalana.

SOLIDARITAT d'amics i amigues amb tots els Pobles i Nacions ibèriques i europees, així com amb les organitzacions d'esquerres i democràtiques. INTERNACIONALS en defensa de Grècia i Syriza.

Ens comprometem amb el sa i transparent objectiu de la defensa d'un Inici Constituent i de la República Catalana. L'esquerra catalana, el sindicalisme i les entitats cíviques, 

Necessiten construir una hegemonia política incloent del factor social, del fenomen Barcelona en comú i del "Sí que es pot".

La Independència, el Procés de sobirania constituent i la República Catalana, han de ser inclusives de l'àmplia majoria social popular ciutadana.

Francesc Matas Salla